Escrit sobre la pedra

Cada any, la festa dels llibres torna a omplir places i carrers i renaix el prodigi de la literatura. Lectures d’altres temps, barrejades amb noves de trinca, tornen a la vida en un escenari ben divers del que les va vore nàixer, on ara representen novament tot allò que els personatges oferixen com un espill dels lectors d’ara mateix, com una invitació a comprendre la diversitat humana i social del nostre món.

La literatura no sempre ha tingut una alta consideració, també ha sigut aprofitada per fomentar la mania de les làpides, de les inscripcions de frases d’algun escriptor que ha dit alguna cosa sobre un lloc determinat on va passar una nit o va menjar algun plat típic d’aquell poble. Els erudits locals n’han conservat la memòria o ho han trobat en alguna crònica i així posar-ho a la pública satisfacció dels veïns. De Cervantes, gràcies a la seua bonhomia i a la seua més que evident ironia, n’hi ha de làpides a cor que vols en molts llocs de la geografia hispànica, a més de les localitzacions del ‘Quijote’ i les procedents d’alguna de les seues novel·les exemplars, com la del llicenciat Vidriera, tota una promoció dels hostals salmantins.

A Itàlia, la més gran productora d’inscripcions des del temps del romans, trobar al·lusions als viatge de Goethe (1786-1788 i 1790), per exemple, i la seua famosa quasi pregunta «coneixes el país on florix el llimoner» repetida de forma embafosa, és tot un exercici un poc cansat per reiterat. Evidentment un altre escriptor viatger com Heinrich Heine, en els seus ‘Quadres de viatges’, des de 1827, no ha estat citat amb tan d’entusiasme perquè la seua lúcida ironia era massa feridora de certes epidermis patriòtiques. D’estos viatgers germànics no consta que menjaren la proletària polenta ni la turística pizza, encara que Heine sí que s’entusiasmà amb la pasta en moltes de les seues especialitats, a més dels populars macarrons, en companyia dels taglarini i altres denominacions de la pasta, en cap cas sense la suficient noblesa per a ser matèria suficient per a recordar-ho en pedra. 

L’inquiet Valèry Larbaud (Vichy, 1881-1957), l’escriptor francés, de família rica, que li va permetre viatjar i ser una espècie de cosmopolita i viatger, en 1928 va publicar ‘Jaune, bleu, blanc’, un aplec d’escrits diversos, que com els colors del seu títol, conté també unes notes de viatge, com unes ràpides impressions, ben característiques de la seua sensibilitat lírica, però potser a vegades massa lleugera. En una d’estes notes, en un dels seus llargs viatges per Espanya, esmenta que va passar per Gandia. La seua instantània sobre la nostra ciutat és superficial i tan sols la recorda com una població gris, clerical, sense cap especial interés. Així ens hem estalviat la despesa pública de posar una làpida en alguna de les nostres parets signada per un notable escriptor.

Per ara, a la nostra ciutat, no en tenim cap, de làpida laudatòria, i no serà per falta de tarongers i llimeres que hauran sigut l’admiració de més d’algun visitant lletraferit. Tot amb tot, Larbaud va ser amic de Gabriel Miró, que publicaria ‘Años y leguas’ (1928), que d’alguna manera, pel seu estil impressionista, recorda la plasticitat del francés. Del qual, sens dubte, guardarem en la memòria aquell prodigi de novel·la sobre l’adolescència, Fermina Márquez, publicada en 1911, que encara impressiona vivament els pocs lectors que la freqüenten, fascinats per la duresa del pas del temps, de la memòria del passat.  

De frases laudatòries d’escriptors valencians sobre la nostra ciutat, en tenim moltes, que són d’agrair, però pel fet de ser de la mateixa tribu no convé utilitzar-les per raons evidents. Tampoc tenen la pretensió de convertir-se en pedra, tot i la seua intensa admiració i fraternitat. 

La literatura ha exaltat moltes ciutats, però també les ha recordat amb tristesa, nostàlgia i horror. Cap d’estes expressions serà escrita en pedra noble, però cal conéixer també la part obscura de tantes ciutats que, en algun moment, han merescut ser oblidades. Com un de tants casos de dramàtica elegia, el poeta Ôsip Mandeldstam, nascut a la russificada Varsòvia, resident habitual a la bàltica Sant Petersburg i mort en un camp de treball proper a Vladivostok, a la vora del Pacífic, va escriure uns versos a la ciutat que havia canviat el nom per Leningrad: «He tornat a la meua ciutat –llàgrimes als ulls, / la meua febre infantil, la meua sang i les meues venes», on ja no era possible l’alegria del retrobament, quan ja la pèrdua de tota una joventut la tenia gravada al cor, sense l’auxili de la fredor de la pedra.

En l’era digital, les làpides han perdut el seu prestigi i la seua perennitat. Ara, a la xarxa, és més fàcil córrer la veu i la imatge d’alguna excel·lència, real o inventada, digna de ser lloada i visitada, sense necessitat de perdre el temps llegint unes frases amb unes paraules incomprensibles en un text que fa referència a altres coses del passat sense cap interés. En realitat és millor treballar i esforçar-se per viure bé, d’acord amb la bona companyia dels llibres, sobretot d’aquells que saben contar honestament els camins més profunds de l’esperit humà, sense amagar les seues obscuritats ni les seues llums.