El propòsit d’aconseguir societats conformades per persones amb bagatge, amb esperit crític, amb empatia cap els congèneres, amb sentit de la decència i de la justícia, és una lluita que una part de cada generació posa sobre la taula. Però eixa batalla estem vivint-la molt costera amunt perquè, com a màxim exponent dels temps que corren, ara fa un any que vam contemplar el Capitoli de Washington assaltat pels «antitot» (per cert: vulguen o no, els «antitot» —incloent-hi els antivacunes mediàtics de l’hora present— sempre acaben alimentant l’extrema dreta). Temps tristos, angoixosos i, per això, desesperançats: allà a les Amèriques, ací a les Europes i, si acostem encara més l’objectiu, a les amples Espanyes.

El trumpisme ve acompanyat —com és ben notori i dissortadament— d’una munió de versions locals, i aquestes apareixen esparses per territoris que, de vegades, no compten amb la capacitat de resposta cívica i sistèmica que va acreditar-se als Estats Units. Gran lliçó dels fets violents de fa un any: constatar com de fràgil és la democràcia i què poc se l’estimen molts dels que tenen poder a les institucions i a les corporacions privades. La garantia democràtica en mans, massa vegades, d’aquells que no dubtarien en destruir el sistema que moltes altres persones seguim desitjant. L’ombra de la fi de Weimar és, perdó per la cruesa, allargadíssima.

I tot això ens agafa amb una capacitat de resposta afeblida: en les últimes dècades, moltes herències s’han perdut com aigua en cistella. Herències que hauríem d’haver preservat. Com aquella conducta segons la qual no s’opinava sobre qüestions transcendents sense haver recorregut, abans, a fonts solvents. I no necessàriament n’hi ha prou amb 120 caràcters. També s’ha perdut, entre molts sectors socials, la capacitat de fer costat —de respectar sincerament— a la gent que cura, que alimenta, que neteja, que ensenya, que porta les persones o les coses als llocs, que investiga, que fa tantes i tantes coses per la col·lectivitat des de bon matí. L’individualisme a ultrança que propugna el paradigma neoliberal ha fet forat, en efecte, i ara, totes aquestes persones són transparents per a molts. El franquisme en deia productores; doncs, això: «productors» intercanviables, a ser possible contractats per hores i sense mala consciència.

D’absència de consciència —en el sentit moral— va la cosa, en efecte. Ho estem comprovant, a poc que mirem, amb els danys col·laterals provocats per l’actual pandèmia: no només plorem els familiars i els amics morts i, en general, lamentem la desaparició de tantes persones que ja no ens acompanyen; no només ens esglaiem davant els ingressos a hospitals que temem saturats; també ens estorem —nosaltres, els que «no som d’eixe món» moralment inconscient— davant tantes actituds que trobem impresentables. Davant tanta manca de fraternitat. Que ens lamentem quan escoltem tanta argumentació peregrina en horari prime time. Quan assistim a rodes de premsa de gent que compensa els seus peus de fang amb un somriure impostat i un fum d’ocurrències banals. Evidentment, qui va dir que de la pandèmia eixiríem millor no mereix cap estàtua: molta gent s’ha retratat, finalment.

És hora d’insistir en que «els» sabem entusiasmats i ben mobilitzats. Amb capacitats d’influència social renovades, i ben decidits a enderrocar fins a la cimentació molta part d’allò que —a l’Europa democràtica— va ser possible després de la Segona Guerra Mundial. I potser és hora també que, des del magma plural que discrepa de tot això, ajornem per algun temps debats sobrevinguts sobre temes epidèrmics: em pregunte si, de vegades, tanta sobre-exposició d’alguns micro-temes —la hipertrofia discursiva i mediàtica que sovint destil·lem— no amaga determinades incapacitats d’abordar els reptes profunds. A tall d’exemple: estaria bé que es destinaren moltes més neurones a combatre —amb solucions creïbles— el fet que tantes persones amb pocs possibles econòmics, com a resposta al descontent palpable, s’entreguen als missatges de l’extrema dreta (revestits clarament, o no, amb la narrativa clàssica d’aquesta cosmovisió).

En aquest sentit ve molt bé recordar que, als segles XVII i XVIII, les persones que van donar cos al moviment il·lustrat van combatre l’status quo —dogmàtic i repressiu— amb les prioritats suficientment establertes. És cert també que, en aquella mena de «llistat» que acrediten els escrits del moment, hi hagué alguna absència clamorosa i que, lamentablement, la majoria dels partícips del Segle de les Llums va oposar-se —entre altres qüestions— a proclamar la igualtat entre homes i dones. Però per fortuna, no hem de començar de zero ni en aquest aspecte ni en molts altres, i és fàcilment constatable que hem incorporat moltes reivindicacions a les que van definir la Il·lustració històrica. La qüestió seria si, en aquesta conjuntura que vivim i que s’albira en el futur immediat, quan es destrueixen i s’amenacen conquestes socials que pensàvem garantides, ens podem permetre determinades divisions cíviques: no us sembla que prioritats és una paraula preciosa?